Monstra'm

:
Mercè Gallifa exposa fins el proper 17 de setembre en una saleta de Ca l'Arenas, a Mataró, i dins el cicle dedicat al retrat. Ho fa amb l'exposició de cinc peces impactants anomenada Monstra'm, acompanyades d'una llum tènue i d'un breu passatge de La metamorfosi de Kafka.

:

Per parlar-ne una mica, pararé atenció en dos aspectes que són els que més m'han cridat l'atenció. La tècnica i el tema. Respecte a la tècnica, val a dir que sobta la renúncia de l'artista a les possibilitats tècniques damunt les quals s'està desenvolupant l'art contemporani, gairebé com una obsessió en alguns casos. L'ús gairebé monocromàtic de la pintura, contornejada amb llapis de traç gruixut, aplicats a un paper fi amb un lleu tractament, sembla tota una declaració de principis. D'una banda, de la pobresa material que vol dir l'essencial amb traços, amb ben poca cosa. I de l'altra, una crida a la tradició pictòrica des de la prehistòria fins el body art, donat que els traços de pintura vermella no ho són pas fets per un pinzell, sinó amb l'empremta del cos tacat de vermell. El cos tintat també ens remet a la prehistòria, de fet, a aquell tractament particular, cultural, que fem damunt el nostre cos des del moment que el prenem com a forma d'expressió, com a recipient per l'art... fins avui, amb la periòdica moda dels tatuatges.

:

:

Però de la tècnica encara vull parlar d'una altra cosa. Excepte els ulls (la identitat), que són blaus, ja dic que el cos és una gran empremta vermella. El vermell relacionat amb el cos, o amb l'empremta, és molt suggerent. Essencialment em remet a la sang. També la sang, la dels animals, servia els primers pintors fins ben entrada l'edat mitjana, cosa que permet reprendre el discurs de tradició, d'origen, que amb la tècnica pobra he intentat descriure abans. La sang no tan sols és per la tècnica, pel que ens interessa. La sang és un líquid sacrificial (és a dir, d'ofrena), que apareix en parlar de la vida (en el moment de néixer, en la menstruació, en el bombeig del cor i les venes, en una transfusió, en el senyal de Pasqua, en el Vi de la missa...) com per parlar de la mort, o justament, pel que la mort té de vital (o d'interrupció vital): la sang d'un assassinat o d'un accident marcada a la vorera, la ferida, el coàgul, l'obturació arterial, el vampirisme...

:

:

Bé, potser parlant de la tècnica ja hem parlat una mica del tema. La sang mostra el cos monstruós, paraules, mostra i monstre, que tenen la mateixa arrel llatina. Seguint (de nou amb la tradició) les lleis bàsiques de la tècnica del retrat, almenys des de Flandes fins avui, amb influència especial del retrat psicològic, se'ns proposa conèixer què hi ha a dins d'aquell rostre o d'aquell cos que volem immortalitzar. Concretament, de quina naturalesa és el monstre que la cultura ens mostra. Aquest diàleg entre natura i cultura, per mi, es produiex entre l'empremta vermella i el contorn amb llapis, amb l'apunt vital dels ulls com a nexe. Els ulls que, com deia, atorguen l'únic punt d'identitat, de sentit, en un diàleg sovint poc quadrat, més aviat conflictiu, més a prop del personatge de Kafka, potser, entre el que indefectiblement som, monstre inclòs, i allò que voldríem ser, que potser també és monstruós.

:

Postil·la

:

Dissabte llegia a El País un article de Calvo Serraller, en el que comentava el llibre de Todorov que recentment ha editat Círculo de Lectores, i deia que l'autor explicava com s'havia produït la conquesta de la individualitat a través del retrat "hasta, en efecto, desmontar la pesada carcasa con que el hombre se recubría y quedarse sólo con el resto esencial de la auténtica imagen de sí mismo, esa que revelaba la autoconciencia de su condición física de ser mortal y, sin embargo, único". Diria que el descobriment d'allò mostruós com a consciència d'unicitat i d'individualitat ens transporta, de fet, a les mateixes conclusions que la psicoanàlisi, com fa bona part del retrat modern i s'insinua, així també ho remarca Calvo, en tota la història d'aquest gènere.

:

Deixeu-me una darrera reflexió. Allò mostruós, que ens produeix horror, apareix aquí en forma de quietud, no pas "en moviment" (com les imatges modernes de l'11-S o l'11-M) que vinclula la capacitat d'horroritzar amb la serialitat. La quietud, però, que insinua allò que ja ha ocorregut com a epicentre de l'horror, ens mostra la deixa monstruosa del fet, i l'abisme, la infinitud finada, diríem, que se'ns planta als morros. De tot això i més parla un excel·lent assaig que acaba de publicar Arturo Leyte (El arte, el terror y la muerte, Abada Editores, Madrid 2006), i que us recomano vivament (també Calvo en parlava...). Això sí, després de passar per la monstruosa habitació de Ca l'Arenas...

: